El nostre logotip

El nostre logotip

dijous, 31 de desembre de 2015

Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici (Pallars Sobirà) 28/11/2015

Primera vegada que venim per aquesta part de Catalunya, ja que a nosaltres ens queda molt lluny, de fet vàrem fer una escapada rural de dues nits a Espot, l'any 2014 ja hauríem d'haver vingut al Pallars Sobirà però per motius de la meva lesió d'esquena o vam haver d'ajornar. Ens agrada molt fer aquest tipus d'escapada fent una o dues nits, depenent del lluny que estigui la ruta a fer o pobles a visitar. Aquesta vegada no hem vingut sols però, hem tingut una companyia excel·lent, ja que amb nosaltres han estat dos dels nostres grans amics, l'Albert i la Myriam! Avui no m'esplaiaré gaire en indicar la ruta en cotxe des de Llinars fins a Espot, ja que és llarg d'explicar, només cal que indiqueu Espot al vostre GPS des del vostre domicili i llestos!

Amb una Marmota al centre d'informació


Un cop som a Espot travessem tot el poble fins al final on haurem de travessar un pont Romanic molt maco, es pot passar amb el cotxe sense problemes tot i que és estret. Un cop passat el pont girem a l'esquerra i continuem tot recte per una carretera asfaltada fins a arribar a la central elèctrica, just al costat a mà dreta hi ha els bombers i un petit pàrquing de terra, és allà mateix on nosaltres deixarem el cotxe aparcat i iniciarem la ruta a peu.


Cal dir que a la mateixa entrada del poble hi ha situat el punt d'informació del parc al costat dret de la carretera, també és allà mateix on es pot agafar el servei de Taxi (4x4) que et porta fins als peus de l'Estany de Sant Maurici o més amunt encara, depenent de la ruta hi ha diferents preus, 5,25 euros només per arribar a l'Estany de Sant Maurici (1 viatge) i 10,50 euros (anar i tornar), contra més amunt més car serà el trajecte com és lògic.

Deixem la pista asfaltada i agafem aquest camí a mà dreta

Creuem el pont de fusta


La nostra intenció era agafar el servei de taxi perquè ens puges fins a l'Estany de Sant Maurici però a causa de la nevada que havia caigut durant la darrera setmana la pista asfaltada era plena de gel amb la qual cosa ni els (4x4) pujaven ni baixaven, ja que resultava molt perillós, això és el que ens va comentar l'home del punt d'informació. Volíem pujar amb el cotxe per poder tenir més temps per gaudir dels paisatges un cop arribats a l'estany i després fer el camí a peu de baixada però finalment ens va tocar fer tot el camí a peu tant per pujar com per baixar.






El camí és degudament senyalitzat, comencem per la pista asfaltada un cop deixem el pàrquing dels Bombers hi caminem uns dos quilometres aproximadament fins que trobem un desviament a mà dreta ja indicat, és aquest camí el que tenim d'agafar i que no deixarem fins a arribar a l'Estany, sempre anirem pujant pel costat dret de la vall i el petit riu ens quedarà a la nostra esquerre. Al principi puja una mica però després se suavitza més.




En teoria la pujada es fa en dues hores i la baixada en una hora i mitja aproximadament però nosaltres anàvem molt de passeig gaudint dels meravellosos paisatges i de la esplèndida companyia dels nostres estimats amics, també cal dir que ells van fer un gran esforç, ja que no estan tan acostumats com nosaltres a caminar amb aquests desnivells per la muntanya així que aprofito des d'aquí per agrair lis el seu esforç i la seva paciència que van tenir aquell dia. És sens dubte un indret increïble per fer totes les fotografies que vulgueu, ja que miressis on miressis cada cop era tot més maco.


Aquí hem de travessar la tanca i aprofitem per fer la foto

Albert i Jessica fent una cursa a veure qui guanya!



Vam trigar un total de cinc hores entre pujar i baixar, tres de pujada i dos de baixada. Si en comtes d'agafar el primer desviament a mà dreta que he mencionat abans continueu la pista asfaltada cap amunt teniu l'opció d'agafar el camí "adaptat" per cadires de rodes, idea molt bona per tota aquella gent que malauradament té algun tipus d'incapacitat però que tot i així vol pujar fins als peus de l'estany de Sant Maurici. Aquest punt s'anomena "Prat de Piarró" i es tracta d'un espai obert on hi ha un pàrquing molt gran per a cotxes i algunes taules per fer pícnic si no recordo malament, també hi ha serveis (WC) però aquell dia estaven tancats.

Una selfie dels quatre mentre pujàvem cap a Sant Maurici

Exemplar d'Avet



Contra més alçada guanyàvem, més neu apareixia per tota arreu, i havia trams del camí molt estrets i on més tocava l'ombra trobàvem cada vegada més gel, s'ha de vigilar molt on es trepitja, ja que és molt fàcil relliscar! En algun punt aquest camí travessa la pista asfaltada que porta fins a dalt, tot és molt ven indicat, tots els cartells indicatius que hi ha al camí indiquen els temps restant des d'aquell mateix punt fins a arribar al destí.

Aquí travessem la pista per continuar pel camí


Petjades de Porc senglar o potser d'Isard


De vegades semblava un comte tot allò, quins trams de bosc més macos, es podia respirar molta pau i tranquil·litat, era com estar dintre d'un bosc encantat i màgic. És un indret completament fascinant on qualsevol pot imaginar-se que de sobte pot aparèixer un Elf darrere un arbre o bé unes Ades revolotejant per damunt nostre o un grup de Cabirols i Conills corre'ns camí amunt, és com una pel·lícula de genero fantàstic!




Avet gegant


Pel camí ens anem trobant amb uns arbres impressionants, són de parada obligatòria per fer-se una foto amb ells. El dia ens acompanya força tot i que de vegades bufa una mica el vent. Trobem més gent fent aquest camí i no és d'estranyar perquè a tota aquella persona que li agradi la muntanya i el senderisme aquesta ruta l'ha de fer almenys una vegada a la vida.

Va nois somrieu una mica!




La Jessica i jo hem fet ja algunes rutes pèl nostre estimat Pirineu Gironí però aquesta part del Pirineu és molt diferent, els cims són més escarpats, tot és més rocós i l'accés per pujar aquestes muntanyes són de major dificultat. No té res a veure una part del Pirineu amb l'altre, totes dues parts són precioses però aquesta part de la Vall d'Aran és molt més espectacular!




Podem trobar una gran diversitat a la fauna del Parc Natural i d'aquesta part del Pirineu en general com poden ser el Porc Senglar, l'Ermini, la Perdiu i el Gall Fer, Trencalòs, l'Isard, la Marta o Mart, la Marmota, Daina, Truita o Tritó entre molts d'altres com ara l'Ós Bru en perill d'extinció al Pirineu.


Sort que van tallar l'arbre si no ens hagués tocat saltar per sobre

Un Cagatió molt simpàtic


Durant el recorregut ens anem trobant amb molts arbres caiguts, en un cartell d'informació vam llegir que els arbres vells no els tallen sinó que els deixen caure i morir per si sols, ja que d'aquesta manera serveixen tant com a refugi per molts animalots com per adobament pel mateix terra.


Excursionistes amb raquetes de neu







Ara ja hem guanyat molta alçada i anem sortint del bosc, el sol comença a escalfar més cosa que agraim, ja que l'aire és fred. Estem a punt d'arribar al refugi Ernest Mallafré que queda situat a mà dreta del camí de pujada, el veiem de lluny des del camí però creiem que és tancat o almenys això sembla.


Refugi Ernest Mallafré




El guix de neu ja és força important, cada vegada costa més de caminar, ja que els peus s'enfonsen amb gran facilitat. Més avall ens vam creuar amb un petit grup que duien raquetes de neu, quin gran invent, tenim ganes de provar això algun dia!






Tot aquest tram és meravellós, la quantitat de neu és considerant, tot es ven blanc i la neu cau al nostre costat des dels arbres. Ja vegem amb claredat els Encantats, quina muntanya més espectacular, la seva forma ens recorda molt al Pedraforca pel fet que les dues muntanyes disposen de dues agulles i una enforcadura al mig.



Jessica amb unes vistes increïbles al fons

Jo davant els Encantats



Aquesta part del camí és preciosa


Aquesta muntanya mítica dels Pirineus, ha esdevingut el símbol del Parc Nacional. Més amunt de l'estany de Sant Maurici en direcció l'estany de Ratera, es pot veure en la profunda enforcadura que separa els dos cims bessons, les figures encantades dels dos caçadors d'Isards, que van ser convertits en pedra per fer burla dels romeus que anaven a l'Ermita per honorar a Sant Maurici; costum que encara conserven avui dia els veïns d'Espot.


Els Encantats


Abans d'arribar a l'estany de Sant Maurici ens troben amb uns serveis (WC) a mà dreta, serveis que també estaven tancats, segurament degut a la forta nevada de dies anteriors. Ja no queda res per arribar al nostre destí final, un gir a mà esquerra i ja hi som a l'estany! Vam quedar molt sorpresos de la majestuositat dels Encantats amb l'estany a sota, és un dels indrets més macos que hem vist mai, l'estant de Sant Maurici és molt gran i estava fins a dalt d'aigua. La mala noticia, va ser que a dalt feia molt de vent i la sensació de fred era molt gran així que vam haver de fer unes quantes fotografies ràpidament i un parell de selfies i cap avall.

Jessica i Jo amb l'estany de Sant Maurici



Estany de Sant Maurici


Podem apreciar com el camí de fusta adaptat arriba ven bé fins als peus de l'estany, ara es ven cobert de neu, el gruix de la neu és considerable, en alguns punts hi havia dos pams! Tota la gent que ens vam anar trobant pel camí de pujada també marxava de seguida, ja que la sensació tèrmica era de molt de fred, va ser una pena marxar tan d'hora perquè haguéssim estat una bona estona, a més a més dúiem els entrepans i els volíem menjar allà mateix però era impossible estar-s'hi gaire estona. Hi ha una mena de refugi o bar però també estava tancat i els seus voltants eren plens de gent així que no hi havia on refugiar-se.

Una selfie del quatre amb l'estany de Sant Maurici 



Una selfie amb els Encantats al fons



Sobre la flora d'aquesta part del Pirineu i concretament dintre del Parc Nacional hi destaca una gran varietat d'espècies, a les cotes més baixes podem trobar el Faig, el Roure, Freixe o Avellaner. A cotes de més de 1.500 metres trobarem el Pi Negre, l'Avet o el Sorbus Aucuparia i ja finalment a cotes de més de 2.000 metres va desapareixent la vegetació per donar pas a la pastura com pot ser la Gentiana Alpina, l'Argelaga o bé la Potentil·la Nival.


Camí adaptat


Refugi de Pastor



De baixada vam decidir agafar la pista asfaltada, ja que els amics anaven un pèl cansats i el terra relliscava força en alguns punts del camí a causa del gel. La sortida l'havíem iniciat a les 11.00 i en tres hores ja érem dalt de l'estany, vam començar a baixar passats uns minuts de les 14.00 i en dues hores ens situaríem a baix al pàrquing dels Bombers. La part negativa de baixar per la pista va ser que també estava plena de gel en la seva majoria, relliscava moltíssim el terra i no ens va quedar més remei que anar a poc a poc. L'últim tram de la pista (2 km) estava repleta de sorra, suposem que el mateix ajuntament o la gent del Parc ho fan expressament perquè els vehicles i puguin accedir, d'aquesta manera s'aconsegueix que el terra no rellisqui tant.

Albert, Jessica i Myriam fent de les seves durant la baixada


Albert i Myriam fent el camí de baixada


Inici del camí adaptat

Prat de Piarró

Pista asfaltada recoberta de terra

Part d'aquest tros de muntanya ha caigut a causa d'un corriment de terra


Un mant de molsa espectacular cobreix gran part del terra, tot agafa un to de color verd molt bonic, ens apropem per poder tocar aquesta molsa i descobrim que és molt suau, sembla una esponja. Sembla mentida el gruix que pot arribar a agafar, recobreix totes les roques que hi ha als voltants així com la pròpia base dels arbres, no havíem vist mai una molsa d'aquestes característiques i dimensions.


Exemplar de molsa

Nota: No tinc dades de la ruta com ara els desnivells, el temps aturats, temps real en moviment, etc., ja que com era una escapada rural i no teníem pensat caminar tant no vaig dur el GPS. El que si sabem segur, és que vam caminar uns 15 quilometres aproximadament i que vam trigar un mínim de 5 hores en completar la ruta.